Tenint en compte que quan es parla de l’impressionisme a Espanya se sol incórrer en moltes generalitzacions, l’exposició se centra a analitzar la relació que aquest moviment ha establert amb l’art espanyol i aplega obres dels artistes següents: Pere Vidal de Solares, Marià Fortuny, Adolfo Guiard, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Darío de Regoyos, Eliseu Meifrèn, Aureliano de Beruete, Ignacio Zuloaga, Hermen Anglada-Camarasa, Joaquín Sorolla, Ricard Canals, Isidre Nonell, Joaquim Mir, Marian Pidelaserra, Pere Ysern, Ignasi Mallol i Ricard Guinó.

Les seixanta-una obres escollides provenen de diverses col·leccions privades i dels museus següents: Museu Nacional d’Art de Catalunya, Museu de Montserrat, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Museo Carmen Thyssen Málaga, Museo Ignacio Zuloaga Castillo de Pedraza, Museu d’Història de Girona, Museo de Bellas Artes de Asturias, Museo de Santa Cruz, MUHBA Museu d’Història de Barcelona, Museu de la Garrotxa, Museu del Modernisme de Barcelona, Museu de la Música de Barcelona – L’Auditori, Museu d’Art Modern de Tarragona, Museo de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i Pushkin State Museum of Fine Arts.

***

Édouard Manet, gran precursor de l’impressionisme, va admirar Goya i, així, temes espanyols van aparèixer en obres seves significatives. Els pintors espanyols, però, trigarien a adoptar la nova tècnica i també trigaria l’impressionisme francès a figurar en exposicions espanyoles.

Alguns artistes espanyols van tenir amistat amb impressionistes. Pere Vidal de Solares, pintor català de Cuba, va ser retratat per Renoir en el Bal du Moulin de la Galette (1876) i el porto-riqueny Francisco Oller pintà a l’estil de Cézanne i Pissarro, amics seus al Café Guerbois, al taller Gleyre i a l’Académie Suisse. I, segons va dir Juan de la Encina, quan Adolfo Guiard se’n va anar a París el 1878 va conèixer Degas. L’escultor gironí Ricard Guinó aconseguí als tribunals ser reconegut com a coautor de les obres que va fer seguint les indicacions de Renoir.

Marià Fortuny, mort el mateix 1874 en què els impressionistes van organitzar la primera exposició conjunta, chez Nadar, va aconseguir un estil fresc i lliure, pràcticament idèntic al naixent impressionisme.

El pintor espanyol més introduït en els grups innovadors europeus fou Darío de Regoyos, assidu dels cercles avançats de Brussel·les, amb Meunier, Van Rysselberghe, Verhaeren, Ensor o Rops, i amic de Pissarro, Rodin i dels principals neoimpresionistes: Seurat, Signac i Luce.

Molt proper a l’impressionisme, Ramon Casas se’n va anar a París l’any 1881. La seva Plaça de toros (1884, Museu de Montserrat) destil·la un influx primerenc de l’impressionisme més acolorit. Més endavant, el seu estil més característic, el de Plein air (1890, Museu Nacional d’Art de Catalunya), es va situar més a prop de Whistler i de Degas. El seu amic Santiago Rusiñol, també semblant a Degas, participà en la Septième Exposition des Peintres Impressionnistes et Symbolistes (1894). Rusiñol va compartir estudi a París amb Ignacio Zuloaga l’any 1894.

La influència impressionista, fora de Catalunya i del País Basc, va ser escassa, però alguns pintors de l’època, com ara el cosmopolita Aureliano de Beruete o Joaquín Sorolla —deixeble del primer—, adoptaren tardanament certs ressons de la nova escola.

El desembre de 1897, els pintors catalans Isidre Nonell i Ricard Canals participarien en el Salon des Impressionnistes et Symbolistes. Nonell, representant de la pintura catalana més innovadora, més que en l’impressionisme, encaixa en un cert expressionisme, però Canals va connectar amb la continuïtat del món impressionista, ja que va ser promocionat per Durand-Ruel, primer marxant de l’impressionisme.

Amb tot, l’impressionisme ortodox no va entrar de ple fins que Marian Pidelaserra i Pere Ysern van patir a París (1899-1901) una espectacular conversió a l’impressionisme. Van exposar les seves obres parisenques a Barcelona, a la Sala Parés —Ysern, el juliol de 1901, i Pidelaserra, el febrer de 1902—: es van exhibir, per primera vegada al sud dels Pirineus, paisatges, sobretot urbans, d’un impressionisme molt proper a Monet, a Sisley o a Pissarro.